★ El conte del diumenge: Les gates d'Istanbul @celoniverger ★

Mesdames, belle moitié de l’humanité,

prenez votre destin en main.

OUM KALSOUM, 1968

 

No sé si heu anat mai a Istanbul, l’antiga Constantinoble. Si la resposta és que no, feu-ho i, en acabant, visiteu Venècia: la màgia de la Sereníssima s’entén millor havent recorregut abans l’Ull de l’Univers. I no tardeu massa, perquè les dues estan en perill de mort a causa del mateix mal, ‘hominitis’, una malaltia amb moltes soques, totes letals.

 

Però no volia parlar dels estralls que provoca el factor humà a la Terra, sinó de la Ciutat de les mil mesquites. En arribar-hi, abstraieu-vos tant com pugueu de les quantitats ingents de testosterona pilosa que corre per les seues vies i artèries, i admireu els portents que l’home és capaç d’alçar per honorar el seu déu, com ara Santa Sofia –la huitena meravella, al parer d’alguns–, que et deixa amb un pam de boca oberta; les innúmeres mesquites –imprescindibles: la blava, la blanca i la nova– i les també nombroses esglésies –ortodoxes i catòliques. Visiteu, així mateix, Topkapi, el serrall per excel•lència, i Dolmabahçe, la meravella versallesca; la Cisterna Basílica, amb un bosc submergit de 336 columnes, dues amb caps de Medusa per base, que em van fer miquetes el cor, vés a saber per què; el modern districte de Beyoglu i els voltants del Gran Basar: mil i un contrastos entre el consumisme neoliberal més bèstia –amb vel i sense vel– i el fanatisme religiós més atrabiliari... En quatre paraules, un món dissemblant que et colpeix i et corprén, i que se’t queda gravat a la memòria per sempre, tant és que no hi tornes mai.

Ara bé, si em féreu triar la cosa que més em va impressionar de tot el que hi vaig veure, ho tindria molt clar: la mirada còmplice que em llançà una gateta blanca i roja, d’ulls heterocroms, just després de visitar les estances de l’Harem que fins 1853 ocuparen centenars i centenars de dones, entre mullers legítimes i esclaves sexuals i de servei, cosificades per a plaer i gaudi d’un sol mascle; quan encara no m’havia refet de l’impacte que m’havia causat veure fins on és capaç d’arribar un home per a donar-se importància davant dels seus semblants. Me la vaig trobar a l’exterior de la porta d’eixida i de seguida se’m va acostar decidida, com si fera anys que m’esperava.

Que quina importància té?... Doncs, molta, perquè, tot i que ja havia sentit parlar, en diferents mitjans, de l’existència de ciutats de gats i de ciutats de gossos, mai, fins llavors, no ho havia constatat. Done fe que Istanbul és, sense cap mena de dubte, una ciutat felina: asseguts als bancs dels jardins, passejant per museus i per mesquites, ocupant ruïnes i descampats, en qualsevol racó de qualsevol dels seus carrers, carrerons, atzucacs i avingudes no es veuen gossos, sinó gats; gats de totes les grandàries i colors, gats de totes les races, sobretot femelles, i tots, tots, amb el pèl lluent de salut i la panxa plena. I el que resulta més estrany és que ningú no sap a ciència certa per què hi ha un nombre tan regran de fèlids i tants repoquíssims cànids, ni per què els otomans es comporten a l’inrevés que els d’altres indrets: mansois i bencarats, els gats, i esquerps i amoixamats, els gossos.

Aquesta realitat, unida a l’estrany encontre al serrall, em va decidir a mirar de descobrir el perquè de tot plegat. Vaig passar dels blogs que no suggerien més que favades i em vaig dedicar a escorcollar en biblioteques reals i digitals, fins que el destí em posà sobre una pista més veraç: la correspondència perduda de la gran viatgera anglesa Lady Mary Wortley Montagu –el primer occidental a visitar les habitacions secretes del palau imperial– a una amiga. I açò és el que fins ara, després d’anys d’àrdues investigacions, he pogut esbrinar.

Fa milers d’anys, en l'època en què les aigües del riu Lykos fluïen a lloure pel terme..., molt abans, per tant, que Bizas el Megariot fundara, a la vora del Bòsfor, la colònia tràcia que poc després esdevindria Bizanci en honor seu i, més tard, Constantinoble..., just on hi havia l’acròpolis i on, entre 1459 i 1465, el sultà Mehmet II el Conqueridor féu bastir les construccions que serien l'origen del palau de Topkapi, és a dir, a sota mateix dels fonaments de l’edifici de l’Harem..., hi va establir residència una reina cretenca, Pasífae, farta de les mentides que el seu marit i altres hòmens de la cort anaven contant d’ella i d’un bou blanc –per difamar-la, i també per llevar-li el tron–; allí va viure, amb un grup escollit d’acòlites de la Gran Dama del Laberint, i allí va morir i va ser enterrada. Aquesta dada seria una mera anècdota si no fóra perquè la dita reina era germana i deixebla de la mítica bruixa Circe d’Eea, aquella que diuen que encisà Odiseu i que estigué a punt de convertir-lo en porc, i perquè en aquell indret va manar erigir un temple a la Mare Terra.

Doncs bé, pels hammams femenins de la ciutat corre la brama que els planys de les dones i xiquetes maculades any rere any, i segle rere segle, aconseguiren per fi despertar Pasífae. Promptament l’esperit evitern es va fer càrrec de la situació i, en havent convocat les erínnies dels antics ritus hel•lens i les ginnes locals, va  trobar la manera de posar remei a tanta injustícia i crueltat. Amb l’ajut d’una variant vaporífera de la poció metamorfosant que féu famosa sa germana, ressuscità les odalisques i els sultans morts fins llavors, i els reencarnà segons la vida que havien portat: a les fantasmes de les esclaves, les convertí en gates llustroses, i als espectres dels emperadors, en gossos pollosos. Un prodigi que es repetí, cíclicament, fins al 1922, l’any en què es clausurà, per llei, l’Harem del palau de Dolmabahçe.

És per això que Istanbul és plena pertot de gates. I, quant als pocs gossos que hi veiem sense amo, són les ombres dels sultans, condemnats a vagarejar ad æternum, morts de fam i sarnosos, pels carrers de la Mare del Món.

Espere que aquesta explicació us agrade tant com a mi m’ha agradat escriure-la, car ningú no em podrà negar que, se non è vera, è ben trobata.

 

 

El conte del diumenge: "Les gates d'‪#‎Istanbul‬" (Encarna Sant-Celoni Verger)

publicat el dissabte, 24 d'octubre de 2015 a www.morvedre.info

Please reload

© 2023 @valdignaCAT

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now