★ LA MÚSICA DEL PAÍS ★ Pau Llorca i Ulzurrun de Asanza ★

 

 

dimecres, 14 d’octubre de 2015

 

 

 

Una de les coses que ens caracteritzen als valencians –al menys als que jo conec- és que som discutidors per naturalesa. Com a tals, no ens calen motius excessivament transcendentals per enrederar-nos en les més excelses argumentacions malgrat que sovint no acabem per treure ni trellat ni forrellat. Pel que respecta al món de la música tradicional en general i de la dolçaina en particular açò és un fenomen a l’ordre del dia, de mode que no és infreqüent trobar-se amb encesos debats al respecte de, per exemple, el nom de l’instrument. I si som capaços de llençar-nos els cossiols al cap per com s’ha de dir un talòs de fusta foradada ja podeu fer-se càrrec quan ens hem de posar d’acord al respecte de la denominació del nostre territori.

 

Els que seguiu les entrades del blog sabeu que empre l’expressió “País Valencià”, i ho faig per què ho considere el més encertat a l’hora de referir-se a la nostra terra. Els seus detractors ens retrauen que no sabem d’Història a més d’aconsellar-nos que agafem un llibre. Però com sol ocórrer, quan més roïna és la nou més roïdo la mou. I per embolcallar els seus plantejaments de certa aura d’intel·lectualitat, aquests erudits de xarxa social, il·lustrats delmeme i catedràtics del “compartir imagen” no tenen millor idea que fer servir una fal·làcia històrica: “això del País Valencià és un invent de Joan Fuster”. Altres concedeixen, en altra falsedat argumental, que l’origen de l’expressió se situa als primers moviments nacionalistes dels anys 30 del segle XX. És cert que els primers intents de promoure un moviment de nacionalisme polític valencià empraren aquesta fórmula, tant si eren d’esquerres com l’Agrupació Valencianista Republicana com de dretes com Acció Nacional Valenciana, però no és menys cert que la denominació és molt més antiga.

És un tema tan rebregat i d’una claredat tan meridiana que fa llàstima i mandra haver de parlar d’ell, però vist el revifament dels moviments neofeixistes que han tornat a engegar la maquinària bèl·lica usant com a munició el nom del nostre territori, considere important reflexionar sobre l’assumpte. En qualsevol cas recomanem la lectura –relectura hauria de ser per a qualsevol valencià- del clàssic de Joan Fuster País Valencià, per què?(València, 1982).

Com hem comentat, l’expressió és antiga. A finals del segle XVII ja apareix documentada a un facsímil publicat a la ciutat de València l’any 1699. La data no és trivial, ja que estem parlant d’anys anterior a l’abolició dels furs. És a dir, en un moment en el que el Regne de València seguia essent una entitat política que conservava els seus furs i les seues institucions:

...porque no le tenia el Señor destinado para Apostol de las Indias, sinó de nuestro Pais Valenciano (Bella, A. Vida del venerable y apostolico siervo de Dios el P.M.Fr. Agustin Antonio Pascual, llibre 1, València, 1699. Pàg. 41).

Immediatament després la desfeta d’Almansa i de l’extermini institucional del Regne de València a mans de Felip V, seria el tendenciós cavaller defensor de la causa borbònica Luis Enriquez de Navarra qui es referia en aquests termes als valencians:

            ...Viven los Valencianos tan amancebados con su Valencia, que parecen idolatras de su Pays. Mantuvose siempre con grande lealtad á sus Soberanos; però el año de 1705 echaron a su fidelidad el primer borron, manchando feamente su lustre con la infamia de la Rebeldia, por averse entregado al Archiduque Carlos de Austria (Enríquez de Navarra, L. Laurel històrico y panegírico real de las gloriosas empreses del rey Nuestro Señor Phillipo Quinto, Madrid, 1708. Pàg. 34).

També en la primera meitat del segle XVIII el doctor Manuel Martín, metge del claustre de la Universitat de València, quan pren part en la denominada “polèmica de l’aigua” referent als seus usos terapèutics, també fa sevir aquesta denominació:

...quien no idolatrará este documento tan verdadero, que en el País Valenciano, y en toda España, la mayor parte de las enfermedades... (Martín, M. Clamores incosolables de el agua, y su sangria, contra la mala administración y vana esperanza de sus pofesores. València, 1738. pàg. 6). 

En anys successius les referències es multipliquen, i no precisament és tracta d’una denominació emprada per part de “rojos separatistas”, com veiem en el cas del jesuïta Tomás Serrano diverses vegades al llarg de la seua obra (1715-1785):

...resolvió mostrar su gratitud al Cielo con unes fiestas, quales no se huviessen en Valencia visto, desde que puso el pie en el Pais Valenciano la religion (Serrano, T. Fiestas seculares, con que la coronada ciudad de Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer siglo de la canonizacion de su esclarecido hijo, y angel protector S. Vicente Ferrer, Apostol de Europa, Libro I, València, 1762. Pàg. 4).

Com veiem és un terme usat en ambients cultes i acadèmics, però també es documenta en la literatura setcentista d’aire més popular, com a un col·loquianònim de 1767, on es fa servir aquesta denominació, i no solament al llarg del text sinó també al seu títol:

Els chagans clamen: nosatros

hem de ser privilechats

pues fom el honor, y gloria

de este Paìs Valenciá.

(Anònim. Carta no vista, lletra huberta, combit cheneral que fa Quelo el Roig de Albal, Net de la tia Rafaela, à tota la Cort de Madrit, per à que vinga a veure, o mirar la gran festa Centenar de la verche Amparadora, relatant lo lluit que estarà el Paìs Valenciá… València, 1767. pàg. 2).

 

Portada amb el títol de l'anònim de 1767 

No és pot afirmar taxativament que fóra emprat majoritàriament a l’època, de fet, al llarg del segle XVIII seguiria essent vàlid el títol de “Reino de Valencia” –ara ja com una denominació merament administrativa- i cada cop més, especialment a partir de la provincialització del segle XIX, el conjunt del territori apareix citat com “Valencia”. Però tampoc es pot negar que gaudia d’una certa normalitat. Fins i tot, la premsa de Madrid de l’època es fa ressò d’aquesta denominació en referència al nostre territori:

...A la verdad que del país valenciano, por sus plausibles circunstancias de fértil, laborioso y maritimo , cercano á el arsenal de Cartagena, y otros puertos del Mediterráneo , podia el Estado y causa publica sacar muchas mas utilidades y ventajas (Correo de Madrid del dia 6 de desembre de 1788, pàg. 4).

Al segle XIX, les publicacions periòdiques són plenes d’exemples, i també molts autors de la Renaixença -tot i emprar preferentment la denominació de Regne de València- no veien inconvenient en fer-la servir:

Aquí, en el país valenciano, vemos practicar en grande escala la utilización de légamo fertilizante que acarrean las aguas de las acequias y los ríos... (El Católico: Periódico monárquico de València del dia 9 de gener de 1880, pàg. 3).

...el discretísimo Benallabbar, amante cual ninguno de su país valenciano, que hubo de abandonar por la conquista... (Ribera, J. “Enterramientos moros en Valencia” dintre de El Archivo, nº27, del 4 de novembre de 1886, pàg. 1).

La cordillera de Idubeda, que cruza de Noroeste a Sudeste toda la península, separa la Cuenca del Ebro del país valenciano... (Llorente, T.Valencia, vol I. Barcelona, 1887. Pàg.16).

L’ús freqüent d’aquesta fórmula s’estén entre els vuitcentistes, i erudits coetanis d’arreu de l’Estat Espanyol també la feren servir habitualment amb absoluta normalitat a les seues publicacions: Pascual Madoz (Diccionario geográfico-estadistico-historico de España, vol. XV, Madrid, 1849. pàg.442), Modesto Lafuente (Historia General de España, Vol. VI,  Madrid, 1851. pàg. 110) ó Ramón de Mesoneros Romanos (Recuerdos de Viage, Madrid, 1862. pàg. 4) són alguns exemples.

La concepció de país va més enllà d’una catalogació política o administrativa. I això és el que són incapaços d’entendre. Fa referència a una trajectòria històrica, a uns trets culturals diferencials, a unes particularitats lingüístiques, al sentiment de pertinença a una contrada determinada, i a tot un seguit d’intangibles que ens identifiquen com a poble.

És força popular a França però també als diversos territoris de l’Estat Espanyol es fa servir, fins i tot aplicant-se a productes gastronòmics: vins del país, embotits del país, formatge del país... Els valencians també tenim els nostres productes del país, i d’entre els molts dels que podem treure’n pit anem a escollir un dels que més ens identifica: la música del país. 

QUE ERA LA “MÚSICA DEL PAIS”

Quan els valencians parlaven de la “musica del país” –abans de que alguns ho convertiren en un terme proscrit- tenien ben clar a que estaven referint-se:

 

…dos figuras tan interesantes como imprescindibles en cualquier número de festejos verdaderamente Populares: el dulzainero y el tamborilero (el “charamiter” y el “tamboriler”, como se les llama entre las gentes del país) (Figueras Pachecheco, F. “La Música Popular” a Carreras i Candi, F.Geografía del Reino de Valencia, vol V. Provincia de Alicante. Barcelona, 1918 –1922. Pàg 249).

 

I, possiblement, qui millor haja especificat aquesta especial vinculació entre la dolçaina i el tabal amb el poble valencià haja estat l’escriptor José Zapater a mitjans del segle XIX:

 

… Si en medio de las escenas más serias de la vida, como una lucha ó cualquier otra, oye el rechinante gemido de la “dulzaina”, y el alborotador sonido del “tabalet”, instrumentos que pretender traer su origen de la dominación morisca, y que se conocen con el distintivo peculiar de “música del país”, inmediatamente depone su enojo, disipa su furor, arroja las armas que el deseo de venganza tal vez puso en su mano, y solo respira jubilo y alegría (Zapater Ujeda, J. “El Valenciano” dintre AA.DD. Los Valencianos pintados per ellos mismos, València, 1859. pàg. 15).

 

Tot i que la major part de les notícies que documenten aquesta expressió es documenten al segle XIX i principis del XX, la denominació és més antiga i ja apareix citada a la premsa de finals del segle XVIII:

 

…Esta tarde (si el tiempo lo permite) habrá Bayle de Torrente en la Plaza donde se corrian los Novillos, fuera de la Puerta de Rusafa; habrá entrada de Parejas, y demás Quadrillas acostumbradas, se empezará con el bayle de las Parejas, se celebrarà el refresco de estilo, y luego el bayle Serio en el tablado, concluyéndose con la Mogiganga; y à todo asistirá la Musica del País (Diario de Valencia, 7/11/1790 citat a Sanchis-Francés, R i Esteve-Faubel, J.M. “Historiografia del Ball de Torrent. De la moixiganga barroca al quadre de balls valencians (1692-1929)” dintre de Scripta, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1, València, 2013. pp. 240-265).

 

…pasean las calles de la Estación varias danzas de Turcos, Angeles, Labradorcitos, Ungaros, Pastores y otros personages agraciados, con la música del país, adufes, sonajas y campanillas… (Diario de Valencia del dia 6 de juny de 1798. pàg. 2).

 

Diario de València del 6 de juny de 1798

 

El que sembla cert és que sempre va haver-hi a la nostra terra una especial predilecció pels nostres instruments i la identificació del País amb la seua música era plena. La rellevància que prengueren les figures dels dolçainers i tabaleters al llarg del segle XIX va ser tan alta que fins i tot els atribuïren la participació en esdeveniments històrics, com en la conquesta de València per part de Rodrigo Díaz de Vivar el Cid:

 

...Al llegar el ejército de Castilla á las puesta de la Ciudad, descubrieron una banda de alegres dulzainas que salían á regocijarles, por ser la música del pais, y el festejo más grandioso que imaginaron los moriscos para recibir al vencedor (de Costa Vayo, E. La conquista de Valencia por el Cid, vol. II, València, 1831. pàg.300).

 

Aquesta percepció de la dolçaina com a instrument d’origen “moro” està fortament estesa i arrelada com es trasllueix a partir de la lectura de l’hispanista francés Louis Viardot:

 

            ...Encara avui en dia es fan servir, en el país de València, la “chirimia” i la “dulzaina dels moros (Viardot, L. Essai sur l’Hisotoire des Arabes et des Maures d'Espagne, Paris, 1833, pàg. 181).

 

En qualsevol cas, als dolçainers i tabalers que per definició sempre hem estat una mica gallets, sols ens faltava comptar amb l’aclamació popular per plantar-li cara al més templat, com va ocórrer al llarg de les celebracions de les festes de Sant Vicent a la primera meitat del segle XIX:

 

…los dulzaineros de los gremios dejaron mal al organista de san Estevan que no acertó á repetir sus tocatas cuando la comitiva paso por dentro del templo, dando en ello mucho que reír al público concurrente que ve aquel acto como si fuera una oposición, en la que silva y aplaude, siempre con alguna predilección a favor de la música del país (“Costumbres de Valencia. Los Milacres” dintre de Semanario Pintoresco Español, nº1, 3 d’abril de 1836, pàg.14). 

 

 En aquest sentit, els textos vuitcentistes deixen entreveure com la dolçaina i el tabal anaven lligats indissolublement al caràcter i la idiosincràsia dels valencians:

 

…¿sería estraño , esclamase , que Valencia era el pais de las fiestas? Los valencianos tienen fama de ser los mas festejadores del mundo: y cuenta que por grandes y dolorosos recuerdos que abrigase el pueblo valenciano, se han disipado como el humo, tan pronto como han oido el tamboril y la dulzaina. Esta fama proverbial la tenemos muy bien sentada, y donde mas resalta es en las tan celebradas “festes de carrer” (Nebot, J.V. “El clavari de les festes de carrer” dintre de AA.DD. Los Valencianos pintados per ellos mismos, València, 1859. pàg. 60).

 

Cartell anunciador de El Ball de Torrent a València
(Any 1838)

 

Però la idea de la “música del país”, no era representativa del global de la societat sinó d’una classe social determinada, allò que el francès E.J. Sieyès denominaria Tercer Estat i que en la parla habitual se sol conèixer amb l’apel·latiu de poble. Una mostra clara d’aquesta associació la veiem representada als versos del sainetista valencià Rafael Liern qui contraposa elsballs del país front a altres tipus de ball:

 

Ara si es mascle el que balla

no'm pica res... Si es femella

y sap menecharse en grasia,

ballant els balls del pais

y no els de la aristocrasia

                                                                   

(Liern i Cerach, R. El Messies de Patraix, València, 1872. pàg.7).

 

Aquest lligam amb una classe social determinada junt a la idea de que l’aristocràcia rebutja i menysprea allò que tinga a veure amb la “música del país” ho tenim clarament representat a una novel·la vuitcentista ambientada en València quan un dels personatges, Ricardo –l’hereu de Judit Ramírez de la Paz, comtessa de Peña-caida- organitza una petita festa privada per a ell i els seus amics:

 

...en el gabinete del atolondrado joven sonaban con furia cinco atabales con sus dulzainas que componen la estrepitosa y al propio tiempo armónica música del país. Alrededor de los músicos con sus capas moradas de crujiente seda y sus sombreros de ala redonda y en estremo ancha, danzaban lúbricamente cuatro mancebos en camisa, remedando las actitudes mas báquicas y en un estado completo de embriaguez: uno de los héroes de la farándula era el hijo de la viuda. (…)El sonido de las dulzainas, especie de flautas agudas, acompañadas del bajo de los tambores, se confundía y espiraba entre tanto ruido y desconcierto.

Los ojos de los danzantes encendidos con el fuego del vino y de los licores, brillaban á lo lejos; y haciendo aquellas grotescas contorsiones y ademanes indecorosos, saltaban á las cabezas de los tañedores, asian sus inmensos sombreros y cubriendo con ellos la propia cabeza, aumentaban la ridiculez y el cinismo de sus satánicas figuras. Gradualmente sus imaginaciones se inflamaron, y arrebatando de manos de los infelices ministriles los instrumentos, despedazáronlos al son de descompuestas carcajadas: cerraron ventanas y rendijas y en completa oscuridad, hicieron rodar á los músicos por el suelo, los azotaron con látigos, rompieron sus capas y diéronles un susto mortal. Cuando se cansaron de vejarlos y lastimar sus cuerpos, despidiólos Ricardo diciéndoles que todo habia sido un pasatiempo… (E.B. El Valle de lágrimas, Madrid, 1851. Pàg.20-21).

 

Publicat per Pau Llorca 

 

 

 

Setmana passada començarem a tractar la imatge que es té del dolçainer i per això vàrem fer-nos servir del personatge Dimoni, protagonista del conte homònim de Blasco Ibáñez. En aquesta segon –i darrera- part de l’article seguirem establint una comparativa per a veure fins a quin punt la imatge que transmet el novel·lista és fruït de la seua imaginació o, per contra, es correspon amb el perfil que determinats dolçainers tenien al temps que va escriure el seu text.  

 

Ilustració del pintor Juan González Alacreu
per a l'edició de 1977 de l'editorial RM

 

  

ZONES D’ACTUACIÓ

 

Segons se’ns descriu, el seu lloc de localització habitual es des de Cullera a Sagunt, és a dir bàsicament en la zona costanera de la província de València entre les desembocadures dels rius Xúquer i Palància. És un àmbit d’actuació cridaner atesos que el seu  lloc d’origen  segons el novel·lista és Benicófar. Pot ser és una població inventada pel propi autor però el ben cert és que és com es denominaria “a la valenciana” el poble de Benijòfar a la comarca del Baix Segura. Si efectivament admetem que es tracta de la població alacantina estaríem davant d’un fenòmen que no s’ajustaria a la realitat, ja que les comunicacions i els medis de transport feien inevitable que l’àmbit d’actuació pròpia dels dolçainers se situara en la comarca d’on era nadiu i les veïnes.

 

També exemples d’intèrprets que per un motiu concret es desplacen de forma puntual a alguna ciutat allunyada per fer una actuació: a aquest respecte hi ha noticies en premsa referents a Honorato Gil, els dolçainers de Tales, Josep Sanfeliu... Però el cas de Dimoni és especial ja que pel que es desprèn de les paraules del narrador la zona d’actuació permanent estaria molt allunyada del seu àmbit natural i amb una permanència perllongada en el temps que el portava a participar en les festes de diversos pobles per tornar en temporades de poca feina a Benicófar. 

 

ECONOMIA

 

No té cap possessió remarcable, més enllà de la dolçaina i d’una vella casa a Benicófar, Ha venut l’herència materna consistent en un carro, dos matxos i mitja dotzena de camps per gastar-s’ho en la taberna. De fet ha convertit la dolçaina en el seu únic medi de vida i rebutja enèrgicament la possibilitat de fer qualsevol altre treball:

 

¿Trabajar? No, y mil veces no. Él había nacido para borracho. Mientras tuviese la dulzaina en las manos no le faltaría pan, y dormía como un príncipe cuando, terminada una fiesta, y después de soplar y beber toda la noche, caía como un fardo en un rincón de la taberna o en un pajar del campo (Blasco Ibáñez, V. “Dimoni” dintre de Cuentos Valencianos, València, 1900, pàg.14).

 

Dues reflexions venen al cas referent a aquesta última cita. La primera, la percepció socialment acceptada de que “tocar la dolçaina no és treballar”. I la segon és que, paradoxalment, Dimoni converteix l’instrument en el seu únic mode de subsistència, amb la qual cosa podem deduir que és un “professional de la dolçaina”. A aquest respecte, el de la dedicació exclusiva, hi ha cert debat. Pot ser és conseqüència de la percepció d’ofici que es té en referència als dolçainers. Aquesta idea ha transcendit i tal vegada fos certa en alguns casos com en determinades etapes referents als dolçainers de Tales, però la realitat que trasllueixen les esparses dades amb les que comptem apunten en altra línia: l’activitat musical era un complement econòmic a la seua feina quotidiana. Marc Antoni d’Orellana ens explica la situació a finals del segle XVIII:

 

...Llamase Dolçayner en Valencia no el que fabrique esta classe de instrumento, sinó el que de profesión la tañe, segun Exulve, llamandole “Fistulator”, y por lo común se dedican á ello algunos individuos de otros gremios, poco ocupados, como de los que hacen cestas, y se tiene por agraviado cualquiera si le llaman Dolçayner, pues quieren que les llamen “musicos” (de Orellana, M.A. Valencia Antigua y Moderna, València,manuscrit de finals del s.XVIII. Hem fet servir l’edició impresa, València, 1923, vol. I. pàg. 310).

 

Més endavant el mateix autor incideix en aquest fet en relatar un curiós succés del qual és partícip, quan varen fer-li una consulta legal l’any 1788-1789 al respecte dels impediments que la superior d’un convent posava per a l’admissió d’una novícia que era filla d’un dolçainer. El cas va ser remés per dita religiosa al Mestre Fra Angelo Villalonga del Carme qui va posar-se en contacte amb l’erudit valencià per esbrinar més al respecte:

 

...le respondí que de ningún modo podían considerarlo por tacha, ni exercicio indecoroso, lo primero porque esso no es mas, ni menos, que ser músico el sugeto, aunque de inferior clase que la musica de cuerdas. Lo 2º que el Dulzaynero no es tal de profesión, si que siempre es de otro oficio del qual se ha de intutular, sea cestero, carpintero, &c. pues el tañer la Dulzayna solo lo exercita uno, ú otro dia, quando ocurre asunto festivo, y por lo común de festividad en obsequio de algún Santo y assi la referida pretendiente antes se avia de renombrar hija de N. Cestero, Carpintero, albañil &c. á saber de aquel gremio que continua, y comúnmente exercia su padre, que no de Dulzaynero, que solo alguna vez y tal qual dia acostumbraba (…) Según esto informó dicho Padre y creo huvo de admitirse a la pretendiente (de Orellana, M.A. Op. Cit. vol. II. pàg. 496-497).  

 

* Hem d’agrair a Francesc Bellmunt d’Albocàsser els comentaris fets a l’anterior part de l’entrada que ens han ajudat a complementar aquesta part de l’article.

 

Anys desprès la cosa sembla que no havia canviat gaire, amb l’excepció ja esmentada de les primeres generacions de la nissaga de Tales, i la feina de dolçainer era una mena de complement econòmic que permetia us guanys extraordinaris a l’activitat laboral habitual:

 

...Su padre, además de donsayner es tejedor ó zapatero, y el hijo aprendiz de lo mismo (Garcia Cadena, P. “El Tabaler” dintre de AA.DD. Los valencianos pintados por sí mismos. València, 1859. pàg. 260).

 

Efectivament, un breu repàs per les poques dades amb que contem respecte als intèrprets que començaren la seua activitat a finals del segle XIX o principis del XX corrobora com la dedicació exclusiva no era la tònica habitual: Leon Bervis d’Almedíjar treballava la terra, Antonio Ramia “el Cego” de Sorita era pastor, Vicent Pérez “el Pilotero” de València rebia aquest malnom per ser artesà especialitzat en material per al joc de pilota valenciana, Domingo Moreno d’Oriola va tenir un munt de feines tot i que se’l recorda per ser venedor de loteria, Batiste Guardiola de Callosa era treballador del cànem, etc.   

 

Respecte a les remuneracions monetàries al conte és fa menció en que és el més barat i millor dels dolçainers, però en altre text s’aporten més dades referents a aquesta qüestió: 

 

...allí Dimoni acompañando con su dulzaina las indecentes coplas, cuando el muy ladrón había recibido horas antes dos duros como dos soles por su trabajo en la boda (Blasco Ibáñez, V. “La Cencerrada” dintre deCuentos Valencianos, València, 1900, pàg. 78).

 

El treball en la boda pel qual havia percebut eixos dos duros consistia en acompanyar als nuvis a l’església, tocar la Marxa Reial a la porta del temple quan acabava la cerimònia, amenitzar els instants previs a la casa on tenia lloc el convit i després de l’àpat una estona de gatzara i tabola amb la resta de convidats.

 

És difícil establir una comparativa atesos l’escassedat de dades localitzades referents als pagaments al dolçainers en aquesta època. Sovint, els tractes eren entre particulars i per tant generalment verbals, no hi havia doncs ni contractes, ni rebuts ni cap document on quedaren enregistrades les quantitats que percebia el dolçainer. En l’escassa documentació que es té constància, extreta bàsicament dels arxius parroquials i municipals tampoc aporta gaire llum ja que es molt fragmentària i solament queden consignades la quantitat i la festivitat per a la qual es contractat, sense més especificacions.

 

REPERTORI I ACTES ON PARTICIPA

 

Respecte al repertori emprat per dimoni és basa en obres extretes del repertori tradicional que combina amb altres importades de la música culta. Aquest és un tema el qual ja vàrem tractar amb anterioritat en la sèrie d’entradesDolçaina Vs. Música Culta? (vegeuhttp://memoriesduntabaleter.blogspot.com.es/2015/01/dolcainavs.html). 

 

…escandalizaba a los fieles rompiendo a tocar la Marcha Real frente al ramo de olivo de la taberna, y entonando después el melancólico De profundis cuando la peana del santo patrono volvía a entrar en la iglesia(Blasco Ibáñez, V. “Dimoni”… pàg. 7).

 

També consta la seua participació en les danses, fent servir el repertori habitual l’espai on desenvolupa l’acció. A Cañas y Barro en relata la seua participació a les festes de El Palmar on participa, entre altres actes, en el ball de carrer:

 

Dimoni tocaba en su dulzaina las antiguas contradanzas valencianas, la cháqnera vella, ó el baile al estilo de Torrente (Blasco Ibáñez, V. Cañas y… pàg. 185). 

Del mateix mode es fa menció de la interpretació de l’ú i dos, modalitat del cant d’estil interpretat habitualment per rondalla de corda amb participació de grup de vent:

Después venía el ú y el dos, baile más vivo, animado por coplas, y las parejas saltaban briosamente, promoviéndose una tempestad de gritos y relinchos cunando alguna muchacha, al girar como una peonza, mostraba sus medias ante la ondeante rueda de zagalejos (Blasco Ibáñez, V. Cañas y…pàg. 185).

 

Joaquim Sorolla, Mariano Benlliure i Vicente Blasco Ibáñez
observant una parella de balladors.

Inicialment la interpretació del cant d’estil anava lligada a la participació de balladors. De fet, als primers enregistraments sonors en discos de pedra apareixen les castanyoles com a acompanyament rítmic. D’alguna manera, els balladors trobarien la formula per adaptar les passades del ball a unes estrofes cantades que, per definició, es caracteritzen per la improvisació melòdica. Posteriorment, sota la influència de les escoles de ball i de la Sección Femenina el cant es va limitar per a ajustar-lo a les exigències pròpies del compàs prioritzant l’estètica del ball per sobre de la intervenció dels cantadors (Reig. J. La Música Tradicional Valenciana. Una aproximació etnomusicològica, València, 2011. pàg 271-273).      

L’esment a les coples fa pensar que es tractaria d’una peça cantada i acompanyada com sol ser habitual per la rondalla de corda i grup de vent. Però en cap lloc es fa esment a aquest tipus de formació. Per altra part, la melodia de la introducció instrumental de l’ú i dos coincideix amb una melodia –o dues, depèn de com s’interprete- del repertori tradicional de dolçaina. És la coneguda actualment com Valencianes (Richart, X. Estudiant la dolçaina. Obres per a colla, València, 2000. pàg. 26), però que també la podem trobar citada com El Sento (Blasco, J. Método de dulzaina, València, 1981. pàg. 33).

Les dues parts que composen aquestes Valencianes les trobem a molts àmbits dintre de la música tradicional valenciana però sens dubte pel que són més conegudes és per usar-se com a cançons per a infants:

Maria Rosa que grossa estàs

Si no t’aprimes no et cassaràs

Ves-te’n a casa “carinyo”

Que t’ho demane per l’amor de Déu.

Aquesta estrofa és correspondria amb la primera part de la melodia, la coneguda com Maria Rosa,  i trobem múltiples variants d’aquesta lletra més o menys grolleres. La segon part és la coneguda com El Sento:

Ja ve Sento de ca la novia

Ja ve Sento malhumorat

Ja ve Sento contant els passos

Carabassa li hauran donat.

 

 

 

També es fa esment de la seua participació en la nit d’albades a les festes de El Palmar, altre acte característic dintre dels àmbits d’actuació dels dolçainers de l’època:

Organizabánse les albaes. Había que pasar la noche segon la costumbre tradicional, corriendo el pueblo de puerta en puerta, cantando en honor de todas las mujeres jovenes y viejas del Palmar...

Comenzaba la Copla uno de los cantores, entonando los dos primeros versos con acompasado baqueteo del tamborcillo, y le contestaba otro completando la redondilla. Generalmente, los dos últimos versos eran los más maliciosos, y mientras la dulzaina y los instrumentos de metal saludaban la terminación de la copla con un ruidoso ritonello… (Blasco Ibáñez, V.Cañas y Barro, València, 1902. pàg. 185, 186).   

   

 

                 *         *         *         *

 

Setmana passada començàrem a tractar aquesta denominació freqüentment usada per referir-se a la dolçaina i el tabal, i comprovàrem com des de el segle XVIII hi havia una clara identificació entre la “música del país” i el poble al qual representava. Al menys eixa és la sensació que es transmet a partir de l’anàlisi de les fonts.

La percepció dels valencians com a gent festera i despreocupada va estar tan fortament arrelada al País Valencià -el país de las fiestas vèiem com se citava- que davant aquesta banalització va haver qui es va afanyar a mostrar la seua oposició: 

 

No les falta razón á los que creen que son volubles, alegres y ligeros de cascos los valencianos; mas suponerles por esa sola circunstancia incapaces para cosas serias, creerles bárbaros y solo sensibles a los rudos sonidos de la música del país; es desconocer completamente la historia de sus guerras, de su literatura y de sus artes... (Sabater, P. “Costumbres de Valencia” a Semanario Pintoresco Español, vol I. Madrid, 1839. pàg. 333-334).

 

SOLS UNA MÚSICA DEL PAÍS?

 

Un dels fets que més sobta a l’hora d’analitzar aquesta denominació és que es circumscriu al tabal i la dolçaina, deixant fora altres manifestacions musicals a les nostres terres. És cert que a partir d’inicis del segle XX comencen a aparèixer exemples que fan servir l’expressió per referir-se al global de que ara denominaríem “musica tradicional” o, fins i tot, “folklore”, inclús s’usaria per a fer menció a bandes de música o a composicions d’autors valencians. Però es tracta de mostres aïllades. La tendència general és la diferenciar la música del país (dolçaina i tabal) d’altres formes pròpies i tradicionals dels valencians. Un bon exemple el tenim en el cas de les albades:

 

...excepto en la capital, en los demás pueblos contiguos continua la alborada que la forma la música del país, es decir, la dulzaina y el tamboril, acompañada también del canto... (Izenga, J. Cantos y bailes populares de España, Madrid, 1888. pàg. 55).

 

El cantador Evaristo Payà "Evaristet" a la guitarra 
fent-se acompanyar de la música del país
 en una imatge promocional.

El músic madrileny no solament estableix la diferència sinó que sembla donar preeminència a la funció del tabal i la dolçaina. Independentment, les notícies en premsa confirmen que una cosa eren els cantador i altra “la música del país”, com ocorria en la programació de les festes del Crist i dels sants Abdon i Senent de Benimaclet, un poble amb gran tradició de fer nits d’albades com la de 1906:

 

…cantaran “albaes” y otros cantos populares, acompañados la música del país, Evaristo y Sabateret y el aragonés Benito Álvarez(La Correspondencia de Valencia del dia 15 de setembre de 1906, pàg. 4). 

 

El mateix ocorre amb la no sempre amigable relació amb les bandes de música que des del segle XIX proliferen a les nostres terres. La diferenciació és també clara, com ho demostra la programació de la cavalcada per a la Fira de Juliol de l’any 1892 on en la relació de les diverses comparses hi figura en el lloc 21. La música del país (dulzaina y atabales).Mentre les bandes apareixen pel nom del seu regiment (música del regimiento de Tetuán, música del regimiento de Mallorca, etc), del poble d’on provenen (música de Novelda, música de Segorbe, etc.) o de la societat a la qual pertanyen (música del centro Artístico de Torrente, música del Patronato de Torrente, etc).

 

La premsa de l’època és plena d’exemples que corroboren aquesta diferenciació entre la música del país i les bandes:

 

A medio día habrá pasa-calle por la clásica música del país, tabalet y donsaina. A las seis de la tarde la entrá de murta, en la que tomará parte la banda La lira Valenciana. A las diez de la noche dará principio la popular guitarrá (Las Provincias del dia 19 de maig de 1899, pàg. 2).

 

També en parlar dels grups de corda, citats freqüentment com “rondalla”, es mostra aquesta diferenciació. Aquest és el cas de la berbena organitzada per l’Asociación de Prensa Valenciana a la plaça de Bous l’any 1925:

 

Grupo de Aragon: Varias parejas de baile y cantadores, Seguet de Marchalenes, Sabatereta y Chiquet de Benaguacil con rondalla de bandurrias y guitarras

Grupo de Valencia: Siete parejas de bailadores con música del país y cantadores Evaristo y Pedralva… (El Pueblo: Diario Republicano de Valencia del dia 1 de juliol de 1925. Pàg.2).

 

Resulta prou esclaridor en aquest sentit els comentaris presents a la premsa relacionats amb el programa de les celebracions organitzades per la Fundación don Juan de Dios Montañés al barri de Russafa l’any 1927:

 

            Por la noche, a las nueve, en la plaza del Asilo, se celebrará un festival valenciano con la cooperación de cantadores regionales, música del país, rondallas y la banda Unión Musical... (Las Provincias, del dia 8 d’Octubre de 1927, pàg. 5).  

 

QUI FEIA LA MÚSICA DEL PAÍS?

 

Queda clar doncs que per a molts valencians els dolçainers i tabaleters són els màxims representants de la música del país, ja estiguem referint-se a aficionats o consumats intèrprets professionals com Josep Pastrana, mític dolçainer de Llíria al segle XIX:

 

...era dels més aventajáts de per así en tocar la donçayna o instrument típich de la música del país, com diuen els artistes del genero...(Marti Gadea, J. “Pastrana (el donçayner) de Lliria” dintre de Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé. València, 1906. pàg. 171),

 

No va ser l’únic “primera espasa” que va encarnar aquesta denominació. A l’altar de Sant Vicent del Tros-Alt els agradava comptar amb músics de primer nivell, com el no menys conegut dolçainer d’Alfarb:

 

...amenizará la velada con la música del país el afamado dulzainero Honorato Gil (Diario de Valencia del dia 24 d’abril de 1914). 

 

Cal en aquest punt parlar dels dolçainer de Tales. Aquesta nissaga castellonenca va representar durant dècades com ningú aquesta concepció demúsica del país, fins al punt que varen ser mereixedors d’una vinyeta a l’auca dedicada a la fira de València l’any 1901: Tocan aires nacionales / los dulzaineros de Tales. 

 

 

 

Els celebres dolçainers de Tales eren referits d’aquesta manera pels seus coetanis:

 

...és tant lo que sobríxen en eixe art, que així com atres per poder menjar han de tindre un ofici o professió, ademés de la música del país, ells pasen molt be d’ella á soles (Marti Gadea, J. “Tales (els donçayners de)” dintre de Apendix o afegitó a Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra de Gé. València, 1906. pàg. 136).

 

També altres dolçainers gairebé desconeguts i amb menys resplendor posaren cara i ulls a aquesta encarnació de la “música del país”:

 

...ha alcanzado muy buen éxito la música del país a cargo del dulzainero de estos poblados Alfredo Martínez (Las Provincias del dia 6 d’Agost de 1929, pàg. 11) 

 

LA MÚSICA DEL PAÍS I LES FESTES DE CARRER

 

La realitat és que la presència dels nostres instruments era constant en tots els actes de les festes, començant per la cercavila de la vespra, ara pràcticament oblidada però tan important per anunciar als veïns la imminència de les festes, com les dedicades a la Mare de Déu del Carme al carrer Ripalda, en ple cor del barri del Carme de València:

 

...saldrá de la calle la banda de música del Sr. Izquierdo, acompanyada de la del país (tabalet i donsaina), recorriendo las calles limítrofes a la misma, anunciando al vecindario la vispera de los festejos...(El Comercio del dia 20 de maig de 1879, pàg. 2).

 

També la vespra era el moment de fer la revetla on a les danses o ball de plaça, els balls del país, eren el centre d'atenció per a veïns i visitants. Aquest fet que no va passar inadvertit per als viatger estrangers com la cubana Condesa de Melin en la seua estada a les nostres terres:

 

            Los bailes del pais son vivos y voluptuosos: a la caida del dia, en las plazas públicas y en la entrada de los pueblos, se oyen todas las tardes el tamboril y la dulzaina, especie de flauta árabe, peculiar de la provincia. Se necesita mucha fuerza en los pulmones para poderla tocar; pero cuando se consigue tocarla bien, su melodía es dulce, melancólica y encantadora(Santacruz y Montalvo, M.M. Memorias y recuerdos de la Señora Condesa de Merlin, La Havana, 1853. pàg. 102).

 

I és que en cap ball de carrer podia faltar la música del país acompanyant a les danses, com a les festes de Santa Anna a Altea:

 

...La vespra, per la nit, hi ha revel·la, la que consistix en fer una gran foguera de llenya prima pera que faça molta flama, la que es alimentada mentres dura l’acte, pues es la il·luminació principal, y al sò del tabalet y la donsaina es ballen els balls típics del país (Martinez i Martínez, F. Folklore Valenciá, València, 1927. pàg. 91).

 

I a l’endemà començava la festa a trenc d’alba alba amb les dianes o despertades on, junt als coets, la presència dels nostres instruments estava garantida per molt que hi haguera que matinar com en les festes de sant Vicent de l’altar del Tossal de 1882:  

 

Día 17, propio de Santo. – a las cuatro de la madrugada la música del país recorrerá las calles de la procesión (El Constitucional: diario de Valencia del dia 20 de juliol de 1882, pàg. 2).

 

Le dianes també són una part de la festa que va progressivament caient en desús. Les normatives vigents en temes referents als productes pirotècnics però sobretot els nous costums que prioritzen els àmbits de festa nocturns han fet que aquest acte haja anat desapareguin dels programes de moltes celebracions. No obstant, al carrer Cadis de la capital valenciana feien unes fetes molt complertes amb albades, disparades, curses de sacs, bescuitada i, per descomptat, dianes:

 

…a las seis de la mañana, diana por la música del país (tabal y dulzaina) (El Pueblo: diario republicano de Valencia del dia 23 de setembre de 1905, pàg. 2).

 

Calia començar aviat el dia per que hi havia moltes coses a fer abans de dinar: bescuitades, cercaviles, misses... totes les celebracions que es feien als barris de la capital valenciana recorrien a la musica del país per als seus actes. Regirant la premsa de finals del segle XIX i principis del XX trobem incomptables exemples, com les festes de carrer al Cap i casal, com les dedicades al la Mare de Déu del Roser que tenien lloc entre els veïns del carrer Xàtiva:

 

Dia 11. A las doce horas de la mañana la música del país recorrerá la carrera de la procesión… (El Católico: periódico monárquico de Valenciadel dia 10 d’octubre de 1879, pàg. 1).

 

O com a les festes de Sant Bult a l’històric barri valencià de La Xerea que programaren per a l’any 1897:

 

Sabado 5.- al medio día pasacalle por la música del país; á las siete de la tarde pasacalle por la banda de música La Lira Valenciana (El regional: organo de la comunión tradicionalista, diario de la mañana del dia 4 de juny de 1897, pàg. 2).

 

Les vesprades eren el moment per als jocs i diversions: concerts, perols i cassoles, curses a peu, competicions esportives, carreres de joies, danses:

    

        ...A las seis de la tarde, cucaña, prisma-loco y música del país en la esplanada del contramuelle (El Municipio: Periódico republicano federal, del dia 11 de juliol de 1872, pàg.2).

 

           Por la tarde, de tres a cinco, la música del país tocará bonitas piezas en la referida calle... (El Católico: Periódico monárquico de Valencia, del dia 10 d’Octubre de 1879, pàg. 2).

 

...carreras de pollos y juegos análogos, danzas al estilo del país, amenizando todos los actos la tradicional dulzaina (El Eco de la Provinciadel dia 16 de setembre de 1881).

 

La música del país sempre present a les nostres festes.
Gravat de l'artista Calandín utilitzat com a il·lustració del llibre Festes de Carrer
de Josep Bodria i Roig (1906).

 Així doncs, al llarg d’aquestes dues primeres entrades que conformen l’article he vist com la música del país, que fonamentalment se circumscriu al tabal i la dolçaina, es converteix en una manifestació del caràcter i la idiosincràsia de les classes populars valencianes. I per aquest motiu era indispensable a lesdenominades “festes de carrer”. Però en quines altres celebracions i esdeveniments participava la nostra música del país? A la propera –i darrera- entrada d’aquesta sèrie donarem compte de la presència dels nostres instruments en les festes grosses de la ciutat de València, a més d’altres esdeveniments de caire polític i cultural que al llarg de les dècades varen tindre lloc a la capital.  

 

Please reload

© 2023 @valdignaCAT

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now