LA VALLDIGNA I EL SEU COR CONTEMPORANI [ressenya] Jesus Eduard Alonso

Antoni CALZADO ALDÀRIA. La Valldigna, un món en conflicte (1931-1979). Simat de Valldigna: la Xara Edicions, 2015.

La Valldigna no és un territori qualsevol. Té una personalitat molt marcada i una història llaurada per un munt de plomes, algunes d’elles ben destres i esmolades. El repte que tenia Toni Calzado al davant era gran. Però també és cert que comptava amb un arsenal metodològic considerable, en bon ús, i una experiència investigadora ‘que es toca el basto’. Tot plegat, era de preveure un producte matisat i ponderat.

Aquest llibre és un passeig pel segle XX de la Valldigna. Un període poc explorat fins fa poc i pel qual es fa ben difícil ‘passejar’ sense ensurts i daltabaixos. Toni s’ha proposat fer història local sense tancar-la o aïllar-la del seu context i de les influència externes. I ho ha aconseguit.

S’ha plantejat també, fins i tot, el ‘més difícil encara’: passar de la memòria viscuda a la ciència històrica precisament en uns temps en que se’n parla molt més de “memòria” que no d’història, la qual cosa és un problema greu. Els historiadors ens trobem entrampats al bell mig d’una enorme tensió entre la memòria de caire personal, que té un sentit i un valor moral, i la història com a ciència ponderada que busca la veritat i l’objectivitat.

Crec que aquest és un dels punts neuràlgics des del qual cal llegir el llibre, el qual és, en bona mida, un exercici d’honradesa professional.

Potser el punt més delicat en aquest sentit siga, certament, aquell al que s’han dedicat més planes i més atenció: la guerra (amb la situació revolucionària dels seus inicis) i la posterior repressió del règim triomfador de la contesa. Centenars de noms apareixen consignats, amb la qual cosa hi haurà, de segur, avis i familiars acostats dels actuals veïns de la Valldigna que van ser víctimes del terror roig o del terror blau.

La mort i el terror alhora atrauen i esgarrifen, però el nostre autor opina que ‘una explosió de violència de masses ha de ser analitzada detalladament en la seua complexitat inherent (cronologia, executors, víctimes...) sense exculpacions ideologitzades ni superficialitats que no aporten claus per a comprendre aquest fenomen’. Tota una declaració d’intencions.

Els esclafits de violència i d’assassinats, o el mateix fenomen bèl·lic és un dels reptes més centrals d’una història que ha d’explicar, tot just, les raons d’una de les irracionalitats més imponents: com l’assassinat, selectiu o en massa, pot ser provocat o justificat per un corpus religiós o ideològic.

Repassant lo llibre

En tot cas, potser convinga donar compte del recorregut de l’obra, la qual s’inicia amb el canovisme i la restauració borbònica, que és qualificada de no democràtica. Cal observar, no obstant, que durant la llarga vigència de la constitució de 1876 naix el blasquisme, els ateneus, el partit socialista, la UGT i la CNT; o la Lliga Regionalista a Catalunya... per nomenar tan sols alguns fets simptomàtics d’una societat viva i canviant que, si més no, pretenia construir una democràcia més completa i participativa. Sobretot arran de la crisi de 1898.

En els inicis del segle XX hi veurem ben reflectit el gran revifament delcatolicisme social, el qual és molt ben explicat en el seu sentit ‘totalitari’; com també el potent anticlericalisme. No és aquesta una qüestió menor o anecdòtica, sobretot si tenim en compte que la qüestió clerical, al llarg del segle, ocuparia ben sovint un primer plànol per davant de la qüestió social. Per les planes del llibre veurem passar prohibicions de soterrars, de processons i altres ritus catòlics, la municipalització del cementeri de Barx o la destrucció de creus de terme a Simat, el 1932.

Amb l’alçament del 18 de juliol de 1936 i l’inici de la guerra l’autor fa bé en recordar la llarga tradició en la formació de comités i juntes locals davant de situacions d’emergència. Certament, aquests comités proliferaren i els seus equilibris i desequilibris, similituds i diferències als diferents pobles, apareixen molt ben descrits.

Com era d’esperar, la Valldigna presenta bastants particularitats en relació al seu entorn. Com ara la gran força de Partit Radical Republicà Socialista, que va monopolitzar el govern municipal a Tavernes en els primers compassos de la II República. Això mateix amb una connivència evident amb els llibertaris, si bé no total. El socialistes donaren mostra d’una gran força a Benifairó i Simat, mentre que els republicans blasquistes del PURA predominaven, ja des de bon antuvi, a Barx. Finalment, seguint una tendència general, el PURA acabaria predominant a tots els pobles, llevat de Tavernes.

D'altra banda, els socialistes valldignencs serien més radicals que no, per exemple, els gandians (prietistes). Eren partidaris de Largo Caballero i molts d'ells, el 1934, participarien en la proclamació efímera del comunisme llibertari a Tavernes.

Certament, durant la II República els mangonejos electorals van continuar; sobretot per part del PURA. Pel 1934, de la mà de govern civil, es produïa un canvi polític important a Tavernes. Els radical-socialistes eren apartats del govern per posar-hi regidors del PURA (blasquistes) i de la Dreta Regional Valenciana. Un ajuntament que, d’altra banda, tindria un consens difícil, sobretot en qüestions religioses.

La descomposició del blasquisme en el darrer període republicà es saldaria amb una deriva dels seus militants cap a la URN de Martínez Barrios i l’Esquerre Valenciana.

Franquisme:

La dura postguerra ocupa un dels capítols principals, el qual inclou una detallada descripció de les morts produïdes, així com la seua etiologia i morfologia.

Després dels anys inicials, seria molt important la remodelacció que van experimentar els ajuntaments cap a 1947-1950, sobretot com a efecte dels controls de Falange i del Govern Civil. Les institucions municipals es renovaven i alhora es cohesionaven, amb el magma del referèndum de 1947 com a teló de fons. Paral·lelament, al llarg dels anys del franquisme es desenvolupava una certa vigilància dels regidors, de la seua moral privada i del seu ‘concepto público’.

Són molts els aspectes, detalls i persones tractats que no podem ressenyar ací. Com ara el fet que Benifairó, poble de tradició jornalera, experimentara una insuficiència crònica de falangistes i, tanmateix, en la transició de 1979 repetira el darrer alcalde de l’antic règim.

Per les planes veurem retratats, igualment, molts personatges que potser mereixerien potser un biografia específica: dels més coneguts com ara Vicente Gascón i Amado Vila, o dels menys recordats i anònims.

Al capdavall, doncs, l’important en el llibre és l’aportació de matisos essencials i un munt d'informaciò veraç així com, tot alhora, la voluntat i la capacitat de fugir del tòpics i repeticions.

En conjunt, el llibre presenta un bon disseny que, tanmateix, no s’adiu amb alguns problemes del producte final escrit, no sabem si fruit de les premures en la impressió o de les deficiències en la traducció