"LES FESTES DE SANTA ANNA" Pau Llorca i Ulzurrun de Asanza

 Aquest cap de setmana són les festes de sant Jaume i santa Anna a Simat de la Valldigna, i un cop més estarem allí fent sonar els nostres instruments per les places i carrers. És la festa a la qual més estima tinc. Sens dubte. I no solament per què és del meu poble i, més concretament, de la meua barriada (segons la tradició, de la plaça cap a la font Gran són de Santa Anna i de la plaça cap a la font Menor són de Sant Antoni), sinó per què la meua família porta més 30 anys participant en les celebracions que tenen lloc els dies 25 i 26 de juliol. També va ser la festa on vaig debutar tocant la dolçaina l’any 2002. I per si no fos suficient, puc dir amb orgull que el meu pare va contribuït a l’engrandiment de la festa de forma activa en el procés de recuperació de les danses de Santa Anna.

 

La primera vegada que el meu pare va ser el dolçainer de santa Anna va ser l’any 1983 quan el seu amic Enrique Boraia junt a Paco el del forn –amb les seues respectives esposes Maria i Tere- varen fer-se càrrec de la festa. Als darrers anys l’encarregat de posar-li música a la santa havia estat el xirimiter Simeón Mulet de Pedreguer, que habitualment es feia acompanyar al tabal per Pepe Porró de Gata. Però aquell estiu, quan es va plantejar entre els festers la contractació del dolçainer, la resposta del tio Enrique va ser clara: el dolçainer? Ernesto.

 

Cert és que les festes han canviat als darrers anys però encara conserven aquell regust a festa de carrer que tant ens agrada als dolçainers. Abans era, com la majoria de les festes dels pobles, un rebenta morros tal i com es diria en l’argot dolçainer. Eren unes festes cansades, moltes hores de tocar, llargues caminades amb un sol que bada les pedres, massa beure i poc dormir... però una festa d’aquelles que a qualsevol bon dolçainer li agrada tocar per què són les que et deixen un regust a feina ben feta i l’orgull d’haver estat part important d’una celebració on ha gaudit tanta gent. Com deia el poeta: No pregunteu quines mars fendiríem, foren aquelles on calgués valor. 

 

La presència de la dolçaina era indispensable en tots els actes de la festa i començava el dia de sant Jaume pel matí, en ocasions des de les set del matí i altres anys després d’un esmorzar com pertoca, amb una curiosa cercavila: els festers, acompanyats pels músics i alguna quadrilla d’amics que s’afegia (allò que se’n deia santanneros), anaven de bar en bar del poble fent una degustació de productes que bàsicament es resumia en dos: cassalla i cervesa. Entre glop i glop el dolçainer s’espolsava ara un pasdoble torero, ara Paquito el Xocolatero, ara una cançó de gresca... Els tabaleters, que érem xiquets i no podíem beure alcohol, aguantàvem estoicament però el nostre parteniare feia bona la frase aquella de “dur un pet com un dolçainer”. No era una acte d’aquells que se’n diuen tradicionals i de fet el xirimiter de Pedreguer no venia al poble fins al migdia del dia de sant Jaume, però en 1983 la cosa va instituir-se i es va perllongar durant 10 anys, fins el 1993.

 

Després de fer la migdiada i pegar-se un rentonet, a boqueta nit acudíem a la casa on estava la imatge de la santa per a dur-la junt a la comitiva a la capella de la Mare de Déu de Gràcia (per a nosaltres la capelleta) del monestir de Santa Maria de la Valldigna on se celebrava una missa en honor a la santa i, en acabar, pujàvem pel carrer de Barx, trencàvem a l’esquerre pel camí de la Fontarda resseguint el vell mur del segle XVII per anar en romeria a l’ermita (antiga mesquita de la Xara) on Santanneta passava la nit.

 

En tornar al poble sempre fent sonar la música acompanyant al guió, ens adreçàvem al carrer Santa Anna on es paraven les taules per a fer el sopar de faixa: cacau, tramús, olives, papes i l’entrepà que dúiem de casa. En aquest carrer i els que l’envoltaven, tos els veïns de Simat s’ajuntaven per sopar a la fresca de la nit. I després d’encetar el meló d’Alger i els licors de rigor, el dia finalitzava amb una cercavila festívola del dolçainer pels carrers de la barriada acompanyant els festers que anaven entre les taules dels sopadors saludant a uns i altres, en un acte que ben bé podia perllongar-se un parell d’hores. Mentre, l’orquestra encarregada d’amenitzar la revetlla feia sonar la seua música aliena a l’animat passacarrer que discorria al seu voltant.

 

L’endemà, el dia de la Santa, començava amb la despertada on els festers i un bon grapat de joves que sovint no s’havien gitat en tota la nit, pegaven la volta tirant traques i coets  pel barri o per tot el poble, depenent de les ganes que tingueren. També aquesta és una part de la festa que s’ha perdut tot i que, al menys, fins l’any 2002 seguia efectuant-se: la legislació referent a l’ús de material pirotècnic afegit al fet que en Simat les berbenes es perllonguen fins més enllà de les set de la matinada ha fet que deixe de realitzar-se.

 

Després d’això venia l’esmorzar en algun bar que acabava en una tabola on els dolçainers tocaven i els assistents a l’àpat cantaven i ballaven. Ara, tot i depenent de com de cansats estiguen festers i les festeres, l’esmorzar continua realitzant-se però molt més tranquil del que era abans.

 

En acabant, marxàvem cap a l’ermita acompanyant als festers, les seues dones i el guió de la festa on tenia lloc una missa després de la qual es repartia el pa beneït i algun refresc a l’ombra de l’arbre que encara hi ha a l’explanada de l’antiga mesquita. Com que era un acte de parat el dolçainer aprofitava per treure tot el repertori de valsos i havaneres que tenia a la memòria.

 

Fins que tornàvem amb la imatge de la santa en comitiva al nucli urbà per iniciar una cercavila interminable per tots els carrers del poble. I quan dic tots, són tots: des del camp de futbol fins a la font Menor, des del calvari fins al molí... no hi havia carrer, ni carreró, ni replaçeta on no portàrem a passejar a la santa... Compte amb deixar-se un carrer que llavors les veïnes et posaven a caldo! I en Simat, a dia 26 de juliol i cara al migjorn la calor apreta que no us ho podeu ni imaginar. Recorde amb especial estima a les dones del carreró del Ravalet que sempre sortien a la porta de casa a veure passar la santa i mamprenien a ballar encara que el dolçainer no estiguera tocant les danses.

 

 

                                                                               Tornant de l'ermita el dia de Santa Anna

 

La volta s’allargava fins l’hora de dinar quan novament els músics i els festers seien a taula i el temps feia via entre begudes, cançons i acudits fins a ben entrada la vesprada, quan anaven a preparar els perolets per als xiquets. Els perolets, allò que se’n diu perols i cassoles o trencar el perol, era un dels actes més bonics de la festa per què era on assistia tota la canalla del poble amb l’esperança de ser l’escollit per posar-se la bena als ulls i agafar el gaiato provant de trencar el testos de fang cuit penjats de la corda que el fester encarregat feia ballar amb endiastrada habilitat. Si algun no era l’elegit sempre quedava la consolació de poder recollir les llepolies que sortien dispares per l’aire quan una bastonada esclafia el perol. Actualment els perolets com a tals ja no es fan, es fan jocs i competicions per als xiquets i s’han traslladat uns dies abans de la festa.

 

 

                                                                               

 

                                                                               Perolets al carrer Santa Anna

 

 

 

La festa acabava acudint a casa del fester per a dur la santa a l’església d’on començava la processó. La volta era la de rigor al poble (amb excepció de la festa de Sant Antoni que fa una volta diferent) i tornàvem al temple on els assistents esperàvem a la porta amb una pregunta que corria com la pólvora d’uns a altres: qui es queda Santa Anna per a l’any que ve? Sols faltava esperar la resposta i acompanyar als nous festers que portaven el guió fins a casa amb la música del tabal i la dolçaina a mode dels antics heralds per anunciar qui es faria càrrec de la festa l’any següent.

 

Les festes de Santa Anna han canviat. Alguns actes han desaparegut, altres es mantenen. Però també s’han recuperat algunes coses, i no és poc. Cal tenir present que Santa Anna és una festa esgotadora d’organitzar i no tots tenen voluntat per assumir-hi la responsabilitat. Cal, doncs, aplaudir a la gent que s’ha fet càrrec de tirar endavant la festa.  

 

Un dels aspectes que sovint passa desapercebut ha estat la reinstauració –depenent de l’any, cal aclarir-ho- del trage de santanera. Aquesta vestimenta femenina està composada d’una falda de colors foscos amb decoració de motius florals, espardenyes de’espart, una camisa blanca per cobrir el tors i tot complementat amb un davantal i un mocador de pit negres vorejats amb puntes blanques. No sé d’on ve aquest trage de santanera i –tot i que no sóc persona especialment versada en qüestions d’indumentària- no fa pinta de ser gaire antic. Dels meus primers anys a la festa recorde que era una forma de vestir que solien portar les xiquetes menudes per anar el dia de la festa a l’ermita, però de fa uns anys algunes quadrilles de festeres –per què en allò referent al manteniment de la festa mai serà prou lloat el paper que han fet les dones en aquests darrers anys- també l’han incorporat a diversos actes.

 

L’altre fet important que ha ocorregut als darrers vint anys ha estat la recuperació de les danses de Santa Anna. L’existència d’aquestes danses populars és un fet constatat i que encara roman en la memòria de les dones més velles del poble –per què era ballada per dones exclusivament- tot i que duran algunes dècades va sofrir un progressiu declivi on es va perdre tot el ritual que l’envoltava així com els passos i algunes de les melodies. Segons el mestre de ball Xavier Raussell daten del segle XVIII i varen estar en plena vigència fins a la dècada dels anys 30 del Segle XX (http://xavierrausell.blogspot.com.es/2009/01/les-danses-i-els-balls-rituals-de-simat.html). Però com va ocórrer a moltes contrades del nostre País, des dels foscos anys de la postguerra les danses varen sofrir una progressiva degradació que va estar a punt d’abocar a la seua desaparició. Varen començar a oblidar-se els llocs i moments on s’interpretaven a més de moltes melodies i passades de ball. Malgrat tot, al menys fins a meitat dels anys 70 les danses seguien interpretant-se tal i com ens va apuntar la historiadora simatera Mª Isabel Canet qui evocava a la seua avia i a les seues germanes, conegudes al poble com les Genares, ballar les danses a la porta de l’ermita i apunta a la possible existència d’un enregistrament en vídeo del llavors propietari del bar Vaca.

 

Però a principis dels anys 80 les danses eren un fet anecdòtic quan Maria la Cacauera va afanyar-se a transmetre-li al meu pare la melodia principal:

 

A ballar les danses al carrer Major

Un plat de tomaques “p’al” senyor retor.

Parram pam, xocolate

Parram pam, més de quatre.

La mestra Tere Mansanet ens informa d’altres lletres que es feien servir per a les danses i que recorda haver-li-les escoltat a la seua avia:

A ballar les danses al carrer Santa Anna

Un plat de tomaques “pa” la tia “Joliana”

Parram pam, xocolate

Parram pam, més de quatre.

També una lletra alternativa que feien servir per a imitar el ritme de tabal en les estones en que no tocava la dolçaina:

Balleu bé so guilopes,

Balleu bé so guilopes...

 

 

En aquell moment es ballaven de forma esporàdica: el dolçainer tocava i algunes dones es posaven a ballar. No hi havia cap ritual preestablert i les balladores es movien de forma anàrquica fent passos de dansa, passos de jota, passos inventats, ballant en parella però també soles... I així va ser fins l’any 1997.

 

 

                                                        Dones ballant les danses a Simat (Foto: Mauric Altur)

 

 

Aquell any, Maria Josep Escorihuela, una jove amb vincles familiars a Simat formava part de l’escola del Grup de Danses Alimara de València. Va iniciar una tasca d’investigació per tal de recuperar les danses i per a això va comptar amb l’ajut de Xavier Raussell i alguns companys de l’escola d’Alimara. Aquesta llavor va confluir amb l’interès d’un grapat de dones del poble junt amb les festeres d’aquell any que va suposar l’embranzida definitiva per a restablir les danses.

 

Per tal de dur a terme aquesta escomesa contactaren amb el meu pare per a la part musical i amb algunes dones del poble com Maria la Cacauera, Luisa Toledo i la tia Aurora Mansanet per a la part del ball. La informació transmesa per la tia Aurora va ser fonamental, ja que recordava parcialment el ritual que es feia a la dècada dels anys 20-30: començava amb una entradeta dels balladors de la qual no recordava la música, per la qual cosa és va optar per fer servir la melodia de l’entrada de la dansà de Gandia; la segon part la recordava perfectament i es corresponia amb una melodia de la Jàquera Vella; i el gruix de les danses ho formava la melodia de A ballar les danses que la Cacauera havia transmès al meu pare, on es combinaven a voluntat del dolçainer passades lentes on els balladors es creuen fent ziga-zaga canviant de parella amb altres ràpides ballades a ritme de jota.

 

 

 

 

 

 

També es fixen els moments en els quals es duien a terme: el dia de sant Jaume al finalitzar la missa a la capelleta; el dia de santa Anna al finalitzar la missa a l’ermita pel matí, i a casa del fester i a la porta de l’església de sant Miquel abans de la processó. A més se n’assabentaren d’algunes curiositats com el fet que el paper de cap de dansa era vitalici i solament es produïa un relleu en cas de mort de l’antiga cap de dansa o si aquesta delegava voluntàriament en alguna altra veïna del poble.

 

No es pot dir que siga una dansada multitudinària. Tant de bo molta més gent s’afegira, especialment la gent més jove, per a garantir la continuïtat d’aquesta part del nostre patrimoni cultural. Però tot i això, els simaters i simateres poden presumir d’unes danses ballades per la gent del poble, sense l’existència d’una organització preestablerta en forma de grup de danses. Fet i fet, des del moment de la seua recuperació ha estat la gent del poble qui ha ensenyat a ballar les danses a aquell que ha volgut aprendre-les sense la necessitat de cap mestre de ball. Qualsevol pot apropar-se sense l’obligació de lluir una indumentària específica ni cap vestimenta opulenta inspirada en els models de segles passats com ocorre en altres llocs. Semblen aspectes insubstancials, però creieu-me quan us dic que és aquí on resideix la vertadera essència de les danses de poble.

 

No voldria acabar l’article sense tenir unes paraules d’agraïment cap a Enrique Boraia i a Paco el del forn que aquell estiu de 1983 decidiren tenir fe en el meu pare i confiar-li a ell la música de la festa. També a tots els festers i festeres que al llarg d’aquest més de 30 anys han confiat en nosaltres, als que estan vius i a la memòria dels absents. A les dones que segueixen mantenint la tradició de les danses. I, per descomptat, a tot el poble de Simat que sempre ens ha mostrat la seua estima.

 

Per molts anys... VISCA SANTA ANNA!       

Pau Llorca i Ulzurrun de Asanza 

 

Please reload

© 2023 @valdignaCAT

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now