Joan Coromines i Joseph Gulsoy a la Valldigna

Els llibres de festes són un espai peculiar per a la publicació de texts. Donen un públic relativament important dins una localitat i pràcticament nul al voltant d’aquesta. A més, s’hi mesclen publicacions de tot tipus: n’hi ha de serioses i de desenfadades, de científiques i d’acientífiques, etc. I entre tot això, de tant en tant, hi ha xicotets tresors que són oblidats pels possibles lectors poc després de les festes que se celebren.

És el cas d’un text que em va enviar algú que no recorde (i a qui voldria demanar permís) fa uns anys i que s'havia publicat en un llibre de festes de Tavernes dels anys 70. L'havia escrit un tal Francesc Giner i tenia per títol “Una recordança inoblidable”. Allí parlava sobre Joan Coromines i Joseph Gulsoy, dos homenots a qui havia acompanyat a fer entrevistes lingüístiques i toponímiques a Tavernes.

Joan Coromines fent entrevistes toponímiques. Foto de la Fundació Pere Coromines.

Coromines i Gulsoy són dos personatges amb una trajectòria vital sorprenent: el primer, un dels lingüistes més importants que ha tingut la nostra llengua, fill del poeta compromés Pere Coromines, fou professor a Chicago, on va anar exiliat. És possiblement el nostre filòleg que més pàgines ha publicat, entre les quals destaquen els 10 volums del DiccionariEtimològic i Complementari de la Llengua Catalana i els 10 de l’Onomasticon Cataloniae. Gulsoy, canadenc nascut a Turquia, deixeble de Coromines, és coautor de les obres anteriors i ha estudiat la nostra llengua i diversos autors valencians en llibres i articles. Els dos, Coromines i Gulsoy, han rebut els premis i reconeixements més prestigiosos de casa nostra; en el cas de Gulsoy podríem dir que els està rebent, perquè encara és viu i se l'ha homenatjat, no fa molt, en terres valencianes.

Fruit d’aquella visita hi ha desenes i desenes d’anotacions referides a la Valldigna en les obres abans esmentades, així com de tota la resta del territori que els dos van visitar pacientment cap als anys 60. N’és un exemple:

“Ben diferent és el concepte de muntanyeta en el valencià de la Valldigna: accident orogràfic típic de la marjal, turonet minúscul d’uns 40 m. alt. màxima, que sobresurt damunt l’aiguamoll: en tinc anotades 11 amb nom propi (Muntanyeta del Portitxol, p. ex.), on consta el mot com a genèric; i d’altres que duen un altre genèric (La Era del Forn etc.), 1962.”

Ara, gràcies a internet, el text que havia de passar desaparcebut en un llibre de festes de fa dècades queda a l'abast dels lectors, no només del poble, sinó del món sencer, cosa que Francesc Giner, segurament, no esperava que passaria.

A l'esquerra, Joan Coromines; a la dreta, Joseph Gulsoy. Foto de la Fundació Pere Coromines.

.RECORDANÇA INOBLIDABLE

Per Francesc Giner

L'haver tingut jo, des de ben jove, la vocació ben decidida per les humanitats, i el fer que totes eixes aficions s'entroncaren, en un doble amor, per la història i la llengua del nostre País Valencià, ha fet que, al llarg dels anys, haja tingut ocasió de fer coneixences amb amuntó personalitats de la nostra pàtria i de valencianistes de fora, amb l'amistat dels quals m'honore, v.gr.: Martí Domínguez, Sanchis Guarner, Josep Pla, Francesc de Borja Moll, Joan Fuster, Pierre Guichard, Joan Reglà, Henri Lapeyre, Juli F. Guillen Tato, Miquel Tarradell, Lluís Pericot, Frank Conaway, etcétera, etcétera.

M'he deixat a banda, però no fora del tinter, un parell d'extraordinaris amics: els doctors en Joan Coromines i Mr. Joseph Gulsoy.

El doctor Coromines, hom d'aquells de l'espanyola "fuga de cerebros", ha estat, fins la seua jubilació, catedràtic de llengües romàniques a la Universitat de Xicago (Illinois, U.S.A.). Ara és ja a la nostra terra però té el passaport ianqui, com el doctor Severo Ochoa. No té el senyor Coromines el Nobel, per tal com la seua especialitat, la filologia i la lingüística, no figura al repartiment de premis suec. Emperò és avui el primer savi del mon, a la seua ciència.

El doctor Joseph Gulsoy, deixeble d'ell i professor a la Universitat de Toronto (Canadà) és avui, més que no ningú de nosaltres valencians, el màxim especialista en lexicografia valenciana.

El doctor Coromines no té defecte que el d'ésser massa treballador, i que pel seu tarannà no es capaç de treball en equip. Té una producció immensa, així i tot, però allò més gran seu, per ara, és el Diccionario Crítico-Etimológico de la Lengua Castellana, en deu volums, el qual pareix mentida que siga el producte de l'esforç d'un home assoles i no la d'un pilot de savis.

En enretirar-se, ha reprès un treball que tenia començat a la seua joventut l’Onomasticon cataloniae que no havia oblidat, i que no se sap els volums que acabarà per tindre. El propòsit és la replega i l'estudi de tots els noms —topònims— de les terres on la nostra llengua és parlada: ciutats, pobles, ríus, mars, illes, serres, comarques, valls, partides, etcétera. Ell creu que salvarà de perdre's més del noranta per cent.

Amb eixe motiu, de replegar noms, vinguè a la Vall, ara pocada ha fet deu anys. Amb el doctor Gulsoy visità el nostre terme, companyat d'un valler, el tio Màxim, del qui féu l'enquesta lingüística i toponímica. Recorde la seua satisfacció en retrobar noms que hom no creia trobar ací com: gripau y pastanaga. Vaig veure també el desconcert del científic al qui li falla una fitxa i se li desfà l'encasellat: la font de la Granata.

—"Això no pot ser eixe nom" —que nos va dir.

—"Allí dalt el tenim, no me l’he inventat io" —li digué el tio Màxim, tot senyalant amb la mà cap a

dalt del Massalari.

Per contres estigué massa reservat en no voler aventurar cap d'hipòtesi, respecte a l'esplicació de dos topònims estranys: Bolomor i Pator.

Els doctors Coromines i Gulsoy, molt satisfets de les notes preses se n'anaren de marxa cap a Benifariò i Simat. El doctor Coromines és alt, ossut, nas important i corbat, ulleres doctorals i cabellera estarrufada de filòleg, anava de caçadora i camisa de quadres grans: motxilla a l'esquena i sabatotes de muntaner. El doctor Gulsoy amb el monyo llis i castany, pentinat cap arrera, les ulleres de carey, petit, i amb sahariana color de mel, marxava al costat de l'altre.

El savi lingüista en arribar a un poble de seguida pregunta per un cap de guardes, un caçador, o un forner d'alcavonada —vells o retirats— perque li donen els noms del terme.

"I que en dien de vosaltres, en vore-vos, en eixos poblets". Que vaig dir-los jo.

—"A mi em prenen per del País i al doctor Coromines per estranger". Digué el doctor Gulsoy: qui parla el valencià com nosaltres;— Mr. Gulsoy, armeni de nacionalitat, com tanta de gent llesta que hi ha repartida pel món v. gr.: Petrosian, Gulbenkian, Aznavour, Saroyan, etcètera, nasquè a l'estat de Turquia, té el passaport canadenc, estudià a U.S.A., i està casat amb una simpàtica senyora alemanya; en tenir uns mesos de vacances de seguida se'n venen al Faro de Cullera.

En veure'ls marxar, l'un tan xicot i l'altre tan menut, que pareixien dos exploradors, a peu i cap al camí vell de Xàtiva, comentà un autèntic tarròs de la nostra terra: d'eixos que volen passar-se'n de sabuts.

—"Si no seran estos tios uns espies, que hauran vingut a fer espionatge".

Ignorem l'espionatge que podrien fer els dos lingüistes a sobre els missiles i les seues rampes de llançament que trobarien a Barxeta i al Pla de Corrals. Ara el que si que podríem dir és que si que eren espies. Emperò espies del Picwick Club of London, dirigit de l'inefable Mr. John Picwick... i els lectors de Carles Dickens que em dispensen la brometa.

Publicat fa 1 week ago per Joan Giner