La nit del llamàntol (Isabel Canet) el conte del diumenge [morvedre.info]
Ramon escolta atentament mentre manté oberta la porta de l’ascensor perquè ningú no li’l prenga. A tres quarts de nou, tal com ell espera, sent el grinyol de la porta del pis inferior i els passos d’unes sabates de taló. És el moment. Recull la caixa de ferramentes del terra, entra a l’ascensor, pitja el botó del cinquè i deixa que la porta es tanque darrere seu. S’inicia el descens amb un trontoll i una fregadissa de politges.
Es treu de la butxaca un xiclet de menta, no siga que el mal alè desbarate els seus plans, i es col•loca d’esquenes a l’espill per rebre Verònica. Amb un nou trontoll l’ascensor s’atura i permet entrar una dona de cabellera negra i carns abundoses enfundades dins d’un vestit massa curt, massa escotat, massa llampant. Els ulls de Ramon fan pampallugues en donar-li el bon dia. Verònica amb prou feines desenganxa la mirada del terra. Ramon s’agafa l’anella de la cremallera de la granota i l’abaixa uns centímetres, després la puja fins al límit, de seguida la torna a abaixar. S’escura la gola i, finalment, es decideix.
—Em demanava si has estat al restaurant que han obert ací al costat. Està especialitzat en marisc. M’han assegurat que la caldereta de llamàntol és per xuclar-se els dits. Que no et vindria de gust sopar-hi amb mi aquesta nit?
Verònica s’aparta un ble de davant de la cara i parpelleja per deixondir-se. Quan acaba de badallar es frega l’ull i s’empasta la ratlla de kohl per la palpebra. Repassa el lampista de dalt a baix. Les sabates esportives amb les puntes brutes, la granota blau marí desllustrada, els cabells esborrifats i el que més li desagrada: la barba. Què s’ha cregut aquest? Per res del món no soparia amb un lampista, ni que fóra l’últim home sobre la terra. No estic tan desesperada, encara.
El mentó de Verònica s’eleva despectiu abans de contestar; les seues paraules, però, s’escolten deformades pel nou trontoll de l’ascensor, que acaba d’aturar-se al tercer pis. Un home alt i prim, vestit amb americana i pantalons impecablement planxats, es fa lloc amb un maletí i ocupa el cantó del fons de la caixa. De sobte, a Verònica se li ha passat tota la son i fins el mal humor de la topada amb el lampista.
—Bon dia, doctor Jiménez. Estem organitzant un sopar al restaurant de la cantonada. Ramon assegura que es menja com al cel. Que no s’hi apuntaria?
—diu amb veu melosa mentre s’enganxa el ble de cabell rebel a l’orella.
Ramon fa un pas enrere, recolza el peu a la paret i encreua els braços al pit. Jiménez es mira el rellotge com si acabara de recordar que fa tard al treball.
—Gràcies, Verònica, però aquesta vesprada tinc un lífting i tres cirurgies de pit.
—Vinga, doctor, tard o prompte haurà de sopar, no? Un metge ha de tenir cura de la seua salut, a més de la dels altres. Pense en totes les dones que necessiten aquestes mans seues, tan prodigioses —i aprofita per agafar-li els dits i toquejar-li’ls amb coqueteria.
Ramon fa un esbufec. Jiménez aparta suaument la mà i torna a mirar-se el rellotge. L’ascensor acaba d’aturar-se al segon pis. Per la porta s’aboca una jove menuda i prima, amb la cara molt pàl•lida i els ulls grossos, vestida amb roba baldera.
—Oh, vaja, va ple.
—De cap manera, Marisa, hi ha lloc per a tu. Passa avant —diu Jiménez amb un inesperat somriure, i l’agafa del braç per fer-la entrar—. Estàvem pensant de quedar tots plegats per a sopar, t’hi afegeixes?
Verònica arrufa els llavis. Ramon fa una llarga respiració. Marisa mira a dreta i esquerra desconcertada.
—Doncs, la veritat, no acostume a sopar fora de casa. Des que sóc ballarina que he de seguir una dieta molt estricta.
—Avui has de fer una excepció, sempre hi ha una primera vegada per a tot. Serà una vetlada profitosa. Menjarem, parlarem de les nostres coses i ens coneixerem millor. Cal ser sociable amb el veïnat. Au, decideix-te.
Marisa desvia la mirada cap a Ramon i el troba tan atractiu com sempre.
—Supose que si aneu tots no m’hi puc negar.
—Ben dit. Si us va bé a les nou, jo mateix reservaré la taula —conclou Jiménez, just abans que l’ascensor els deixe a l’entrada de l’edifici i tots isquen corrent cap al treball.
Passades les vuit, Ramon aconsegueix arribar a casa i ficar-se a la banyera. Escull un sabó d’olor i es frega amb cura per traure’s tota la brutícia de la jornada. Mentre s’ensabona sospesa les possibilitats de la vetlada. Les coses no han eixit com planejava. El doctor i la ballarina són un destorb, tot i que amb una mica de sort acabaran la nit plegats i deixaran Verònica tota per a ell. Ha d’aferrar-se a aquesta oportunitat. Fa massa temps que ho desitja i sent que no pot esperar més. Ha passat una eternitat des que va tindre una dona a la vora. Una eternitat des de Marianna. Lleva el tap de la banyera i deixa que l’aigua s’escórrega pel forat. Mentre va descendint el nivell guaita per la finestreta. La ciutat és un vesper immens. Milers de finestres encisen la nit amb les seues llums. Milers de persones rere les finestres pidolen companyia. Dones tan soles com ell mateix. Què lluny t’has quedat, Marianna. Els camps d’oliveres de Benirella sembla que mai no hagen existit.
Ramon fa capcinades recolzat a l’ampit. Pensa que va fer bé. Qui s’haguera quedat en un poble de cabres quan podia obrir-se camí a ciutat? Ell no, és clar.
Amb les seues mans podia fer-se un món a mida i això mateix ha fet. El treball a l’empresa constructora li ha anat prou bé. La ciutat no para de créixer, finques i més finques que requereixen instal•lacions i treballadors eficients, com ell. En tres anys ha pogut pagar l’entrada d’un pis nou i els estalvis augmenten cada mes. Benirella, camps i ramat, s’ha anat desdibuixant. Gairebé ja no el persegueix mai la cara de decepció del pare clavada al buit de la porta el dia del comiat, els seus ullets afuats pels retrets. Només li dol el record de Marianna, les seues llàgrimes galtes avall, coll avall, pit avall, l’última vegada que van ser junts a l’almàssera. Els mugrons de mel, el codony sota el ventre, les cuixes de llet. Ah, Marianna, qui jaurà ara amb tu al llit d’esportins? Ramon no pot evitar l’erecció. Merda, un home no pot estar així de sol! Obri l’aixeta i saltironeja sota la dutxa freda.
El restaurant ofereix una decoració de disseny modern alhora que una carta variada de plats deliciosos. Els quatre comensals, asseguts a redós d’una taula d’estovalles de piqué platejat, se sotgen entre els canelobres. Els llamàntols fumegen als plats i desprenen una olor intensa de mar que excita els sentits.
Les bombolles esclaten sota la bromera daurada de les copes de cava. Asseguda just enfront de Jiménez, Verònica pren una copa i se l’acosta als llavis.
Una gota regalima de la copa i li cau a l’escot. La llepada humida li fa lluir els pits. Es torca lentament amb la punta del tovalló, fent veure que és del tot aliena a la mirada goluda de Ramon. La cabellera negra recollida al clatell facilita la contemplació. Dues dunes d’arenes fines, dos coloms a punt de volar, dos merengues de dolçor exquisida... Cada home hi desplega el seu somni, què somniarà el doctor?
L’exhibició no aconsegueix arrancar Jiménez del seu objectiu a l’altra punta de la taula, allà on Marisa s’empassa el sopar encongida. D’esquitllentes examina els trets del seu cutis transparent. Li sembla excepcional, tan delicat i lluminós que li vénen ganes de besar-lo. Un cas entre milers, prou que ho sap ell que treballa tots el dies allisant la pell de les dones.
—Em permets un moment la mà? —li demana amb cortesia.
Marisa li l’allarga insegura però contenta de poder captar ni que siga un minut l’atenció de Ramon, que roman hipnotitzat amb les gràcies de Verònica. Sap que no hi té res a fer, plana com una taula. Tenia una certa confiança que amb el vestit blanc el podria seduir. És molt bonic. Seda i volants. Un vestit com un núvol, com un bufit de vent, que li embolcalla el torç prim de jonc. Res a fer amb Ramon, que fa estona que persegueix els coloms. Ni tan sols les atencions del metge aconsegueixen animar-la. S’empassa una cullerada de brou rere l’altra com si no haguera menjat en una setmana.
—Sí, un teixit epitelial perfecte, mai no necessitaràs els meus serveis —li transmet Jiménez amb la seua veu més sensual, i l’ensuma delerosament. Marisa retira la mà avergonyida. Verònica li allarga la seua de seguida.
—I a mi què em diu, doctor? Com tinc l’epiteli?
Jiménez no pot evitar arrufar el nas amb la comparació. Home correcte com és, tracta de proporcionar-li alguna informació que, no obstant això, la deixe satisfeta. Ara és Ramon qui es molesta. No li agrada gens aquell ball de mans. Agafa fort la forquilla i el ganivet i es disposa a decapitar el seu llamàntol.
Com dimonis es menja aquest animaló? Al tercer intent abandona els coberts i s’hi posa amb les mans. Li n’arranca una pinça, l’altra es resisteix. Estira més fort, massa fort, i la pinça ix disparada cap al davant, creua la taula i ve a incrustar-se a la mamella dreta de Verónica, que gemega de dolor.
—Redimonis, ha eixit volant... —Ramon no sap com disculpar-se.
Verònica tracta de llevar-se el crustaci del pit però està ben enganxat i es fa mal. Crida i estira, estira i crida i no aconsegueix alliberar-se’n. Agita les mans alterada.
—Doctor, ajude’m, sisplau!
Jiménez s’acosta i l’arranca amb un petit gir dels dits. La sang no tarda a brollar i a vessar-se escandalosament.
—Oh, gràcies, no sé què haguera fet sense vostè —li diu Verònica amb la veu presa per l’emoció. Després s’adreça a Ramon—: Has vist el que m’has fet, tros d’ase? —es posa dempeus i li venta una sonora bufetada. —Doctor, acompanye’m a casa, necessite que em faja una cura d’urgència.
Jiménez es gira cap a Marisa, que amaga les rialles rere el tovalló, i li dedica una compungida mirada de comiat, una mirada que s’estavella contra el destí d’aquella nit esguerrada. Verònica ja el pren del braç i se l’emporta cap al pis.
Amb la mà a la galta, mentre veu com la parella se’n va, Ramon no deixa de repetir: no era la meua intenció, ha estat un accident, de debò. Marisa ompli dues copes amb cava i li n’ofereix una.
—No et preocupes, Jiménez ja se n’ocupa. Estaran molt bé juntets, són l’un per l’altre. A més, seria una llàstima que nosaltres desaprofitarem un sopar tan bo, no creus?
Ramon es fixa per primera vegada en la carona de Marisa, en els seus ulls lluents com carboncles, uns ulls capaços d’encendre el cor d’un home. Pren la copa i accepta el brindis. Les bombolles esclaten a remolins. El glop és llarg i embriagador. Marisa també ha buidat la seua copa. En realitat ha begut i menjat massa. No hi està acostumada, als excessos. El líquid li cau a l’estómac com una onada i la regira per dins. Ramon veu com, de sobte, la jove s’alça de la cadira amb el rostre contret i es vincla pel ventre fent una arcada abans d’eixir corrent cap als lavabos. Minuts després torna a la taula lívida i descomposta, forfolla una excusa i se n’ix del restaurant sense ni tan sols acceptar que Ramon l’acompanye.
El lampista remena els darrers trossos de llamàntol en el brou fred. Un cambrer s’acosta i li demana si desitja alguna cosa més.
—És clar, el compte.
La ciutat de nit pot semblar un vesper o també un gegantesc cementiri. Tot de focs fatus cremen a les finestres alimentats per braços descarnats. Ramon contempla des del carrer les llumenetes i es demana si queda algú viu entre el ciment, algú amb qui poder conversar. Entra a l’edifici fent passos curts i s’enfila per l’escala. Puja els graons d’un en un i, de tant en tant, s’atura a les finestres. No té cap pressa d’arribar-hi. Sap el que l’espera. Un pis buit amb un llit buit. Una vida feta a mida.
Les oliveres de Benirella remouen la capçada amb el vent sota la lluna.
www.morvedre.info
RECOMANEM EL LLIBRE DE L'AUTORA